dijous, 27 de febrer del 2014

Meitat de la cresta del Benicadell

Bon dia precari a tothom! La precarietat de hui tracta sobre una serpentejada a l'emblema de la nostra vall, a la silueta més bonica del contornat, al caramelet més desitjat pels xiquets més precàris. 
Si si, al BENICADELL! En aquesta precarietat vam fer mitja cresta del Benicadell, a pesar de que ens haguera agradat moltíssim realitzar-la al complet. Cal tindre en compte que era el dia 3 de Gener, la llum no és tota la que ens agradaria i a més a més carda un poc de fred (realment són excuses ja que no ens agrada matinar gaire, i a més a més alguns encara arrastràvem part de la demacrà "festhivernera"). Sense més faràndula, anem per feina.

 (Foto extreta de les imatges de Google on es mostra el recorregut de la cresta sencera)


Els precàris en aquest cas vam ser cinc: Galahad, Lara, Enrique, Lluís i Niko. Vam fer una cotxà i vam anar direcció peu del Benicadell per la cara de Beniatjar. Passant aquest poble i per una pista forestal que no era gens precària, vam anar direcció la Casa dels Guardes del Benicadell, on el nostre viatjet en cotxe va acabar (menys mal, ja estava monós de tocar pedres).

A partir d'allí vam pillar bàrtuls: arnés, algunes cintes exprés, algun catxarret de nova adquisició, els cascs corresponents, alguna línia de vida, mosquetonets de seguretat, un parell de cordes i un colló i mig de ganes. (No vam poder portar la bandera precària, falla que intentarem resoldre per a les pròximes precarietats).

Vam començar la caminadeta per la pista forestal fins que vam trobar, a mà esquerra, un caminet que semblava bastant precari. (Per a Lluís, que era el que ja coneixia la ruta, significa el camí que ens portarà a perdre'ns, ja que totes les vegades que ha anat, “s'ha perdut”). Efectivament, als cinc minuts ja anàvem fent camp a través, seguint una referència visual d'un arbre (el qual si no m'enganye molt, crec que és un pi) que assomava a mitat de la cresta.

 (Foto feta abans de iniciar la pujada cap al famós pi)



Travessant la màquia de les faldes del Benicadell, seguint de referència el pi i amb alguna expedicioneta extra que Lluís va haver de fer, vam aconseguir encordar-nos sota les branques del famós arbre que seguíem. En aquell lloc ja començava a notar-se la majestuositat del sostre de la vall.

Per qüestions lògiques vam haver de fer dues cordades, una de dos amb Niko i Enrique (Cordà Llin) i altra amb Lluís, Lara i Galaad. El mètode de progrés va ser en ensamble. La cordada de tres va començar davant. Als pocs metres de començar Lara se'n va adonar que aquella cresta no era bastant precària per a ella i fent cas omís a les peticions del grup, ens va decidir abandonar. D'aquesta manera vam quedar les dues cordades.

 ("Cordà Llin", d'esquerra a dreta: Niko i Enrique)



 (D'esquerra a dreta: Lluís, Lara i Galahad)



Galaad i Lluís van començar molt ràpid i en poc temps van agafar bastants metres d'avantatge sobre la cordà Llin. Cal dir que aquesta última no havia realitzat mai la cresta, anava clavant algun catxarret i a més a més tothom coneix “les amables converses entre germans en situacions estressants” (que en el fons no són altra cosa que amor).


(A la foto Enrique obrint les primeres tirades i al fons, la cordà de LLuís i Galahad)


Poc a poc anàvem avançant, hi ha paravolts que donen molta seguretat a l'hora d'avançar. Les vistes, són molt millor del que semblen a les fotos encara que per fer-se'n una idea no està malament. Cal dir que hi ha moments en que el grau d'exposició és molt motivant i et posa a tope! Alguna pujada de tensió per algun rellisconet, arrastrar-se per la pedra.. poden arribar a convertir-se en habitual. Però, i què seria de tota la moguda sense aquestes sensacions?


(Perspectiva cap enrrere)

Passet a passet anem recorrent l'esvelta silueta, algun pas de mig escalada, xerrades entre pas i pas, ens tornem per tal d'obrir cada membre de cordà, tot passa com si no existira el temps, com si ja formàrem part de l'entorn, cadascú, lliure a la seva manera.

(Cordà Llin)



(Galahad, Niko i Enrique al "Pas de Mahoma")

Jo sols puc parlar de la meva experiència. El Benicadell és una muntanya que des de petit desperta la curiositat per la seva forma abrupta i rocosa. Sabem que és el sostre de la Vall Blanca i realitzar part de la cresta va ser com haver fet feina que tenia atrassada.


(Luís, Niko i Enrique)




 (Luís fent el pas de IV)





 (Galahad al pas de IV)



(Foto de rigor, molt bonica per cert)



Al final de la cresta, foto de rigor i a dinar, que ja teníem gana. Vam compartir cim amb una parella i alguns ocells. Allí ens esperava Lara per finalment, estar tots cinc junts. Encara no estava tot fet, quedava el més important de tot, el motiu que ens va fer alçar del llit, l'excusa per tot açò de l'escalada i la muntanya...ENCADENE EN EL BAR (no anem a fer publicitat de quin, però un molt famós a Ontinyent) birreta fresca amb amb uns cacauets per rossegar alguna cosa! Per qüestions de temps Galahad i Lara no ens van poder acompanyar.



(Foto de l'encadene, la del currículum)




 (La imatge ja ho diu tot)


Aquesta és una precarietat més de totes les que queden per contar!












dijous, 6 de febrer del 2014

"Ruta dels tres refugis"

Mirada retrospectiva, precaris al Pirineu:

Pont de Tots sants 1,2,3 i 4 de Novembre.


Lluís (dreta) dorm mentre jo l'imite i ens fotografie

Per posar-nos en situació reprenc el moment: "són les 19:30 i el Lluís ja dorm, espere que no ronque. Escric aquestes línies a la llum d'un frontal a l'interior d'una tenda càlida fins al moment. Fora tot és fosc, però si la lluna ens ho permetés podríem observar un paisatge esplèndid"

Aquestes línies, escrites moments abans de clavar-me al sac, corresponen a la primera nit que passàrem, acampats sobre la neu, el senyor Lluís Conca i jo. Ens trobàvem al pont de tots sants del 2012 en la primera etapa de l'anomenada "travessa dels tres refugis", una ruta circular que connecta els refugis de les valls de: "Coma de Vaca", "Carançà" i del " Freser".

En roig la trajectòria més curta entre els refugis.

La història comença el divendres 1, quan, matinet matinet prenem un rodalies de Cerdanyola a Barcelona, per agafar un tren regional que ens porta fins a Ribes de Freser, en aquesta estació cal baixar i fer transbord al Cremallera. Per estalviar-se uns dinerets, els precaris sempre n'anem curts, decidim deixar de banda el treneti fer un breu autoestop fins a Queralbs, poblet petit del qual naix la senda que prenem per ascendre. Xino xano anem guanyant metres. Rapidament deixem el verd de les zones baixes de la muntanya per endinsar-nos en el blanc de la neu que tant ens agrada, ha nevat bastant durant la setmana passada i no portem grampons, esperem no trobar gel durant la travessa.

Seguim caminant una bona estona fins arribar al refugi de "Coma de Vaca" (2000m), lloc molt especial per a nosaltres i que ja ens va acollir durant una ventosa nit aquest febrer després d'un frustrat atac al cim Balandrau, que s'alça majestuós uns 600 metres més amunt.

Essent previsors, tenint en compte les dates que són, portem tenda per a ser autònoms, creuem el riuet que passa vorejant el refugi canviem de direcció i tirem amunt per l'anomenada vall de "Coma de Vaca", seguim guanyant altitud durant una estona més per acabar plantant la tenda, amb les últimes llums del dia, sobre un replanell a la neu. En suma hui han estat unes sis hores l'ascensió amb un desnivell acumulat d'uns 1000 metres, un temps perfecte i molta il·lusió per continuar.

Josep, la tenda i el Balandrau de fons
El segon dia, sona el despertador a les 7 i poc, però fins a les 8 ben llargues encara no hem fet el "cristo amunt". Comença la marxa. Caminem i caminem, pujant en tot moment fins arribar al punt on podem, per fi, visualitzar el coll pel qual hem de continuar. En aquest punt, com és habitual en la nostra, i imagine que en tantes altres cordades, Lluís i jo comencem una discussió, el camí a seguir no està clar, després d'haver guanyat molts metres durant un parell d'hores aproximadament, el camí que continuaria recte travessa una depressió important, si tirem per ai perdrem uns preciosos metres que hauríem de recuperar en l'empinada costera final fins al coll, l'alternativa és fer una volta considerable que porta per una caminada més estètica, al mateix coll i sense perdre altitud.

S'acaba imposant el criteri del Lluiso i tirem recte, perdem uns metres en altura que no tardem a recuperar, un poc més amunt, després d'una bona pujadeta, arribem al ventós "Coll de Carançà" (2700m) frontera imaginaria entre el Principat i la Catalunya nord francesa. En aquest punt parem a descansar uns minuts, recuperem vestimenta, uns glops d'aigua, quicos i alguna barreta. Decidim deixar els trastos on estan i fer una rapida muntada a un pic veí que tenim a tocar de bota, pugem i baixem a ritme veloç, carreguem les motxilles al llom i ale, cap avall que encara ens espera una bona baixada.
Lluís i jo poc abans de creuar el Coll de Carançà
L'altra vessant de la muntanya, corresponent a la "vall de Carançà" ens presenta un clima més hivernal, hi ha més neu, fa més fred i s'alcen algunes ventolades que espenten la neu més superficial entre turbulències airoses que impacten les nostres cares, ací ningú es lleva l'abric! La costera se'ns mostra bastant empinada, la neu ens arriba fins a mitja espinella en tot moment, les botes comencen a donar de si i l'aigua comença a calar als calcetins, la grassa de cavall que portàvem com a última capa ja fa estona que ha deixat de fer efecte.

El dia va passant i ens trobem un parell de bascos que van en direcció contraria, ens diuen que encara queda un tros llarguet fins al refu, ens pregunten a nosaltres pel de Coma de Vaca i som sincers, encara els queda tros, una bona muntada que amb aquesta neu no els serà molt fàcil i després, passat el coll, un parell d'hores optimistes fins al refu, no sabent si aplegaran encara amb llum en desitgen bona baixada, els tornem el compliment i seguim cadascú a la nostra.

Un llac preciós dalt les nostres sombres
Un poc més avant hi ha un llac glaçat, parem a menjar-se unes rosquilletes i beure un poquet, faig quatre fotos, una pixarrà i seguim avall. La pròxima aparició és ja més tardorenca, un llac ben blavet i el verd dels arbres al fons, la neu que va remetent ens indica que devem ser per davall dels 2000 metres, el refugi lliure de Carançà (1800m) la nostra pròxima parada no deu estar lluny, caminem mitja horeta més, ara amb un desnivell molt menys pronunciat, i apareix: una caseta modesta construïda amb pedra i fusta d'apariencia tranquil·la i perfectament integrada amb l'ambient, els francesos estos saben com cuidar-se. La veritat és que estàvem desitjant arribar, amb la quantitat de neu que hem trobat durant tota la baixada la jornada ha sigut dureta.

Per celebrar la caminada, i llevar-nos pes per a demà, dia clau, ens xafem un vinet (rioja de a euro) un formatge i un parell de fabades en llauna que havíem estat carregant per a l'ocasió. A la vora del foc conversem amb una parella de catalans que han aplegat un poc després que nosaltres, el Lluís els interroga per extreure la màxima informació possible sobre la ruta de demà, no les tenim totes i sembla que l'oratge empitjorarà, recorden l'etapa d'anys anteriors i ens deixen caure algunes indicacions. Ens escalfem un poc més, deixem botes i calcetins secant-se vora les brases i ens n'anem a dormir amb la felicitat que t'aporta un dia complet, satisfacció.

El tercer dia és el més dur, en suma més de 10 hores de caminada pràcticament ininterrompudes, molts metres de desnivell i dos cims, Pic de la Dona i Gra de Fajol:

Gra de Fajol 
Hem començat a caminar al voltant de les 8:00, amunt amunt fins al "Coll de la Geganta" (2580m), d'on ens hem desviat per poder encadenar també el cim "Pic de la Dona" (2702m) uns cent metres més amunt. Seguidament fem una bona baixada per aplegar al refugi d'Ulldeter (2000m), situat als peus d'una desafortunada pista d'esquí que destrossa el paisatge, i les sensacions d'aïllament. És en aquest moment quan activem el xip maxaca, mengem quatre quicos que ens fan de dinar i tirem amunt en direcció al "Coll e la Marrana"(2530m), el cansanci és ben patent en aquesta muntada, el pes de la motxilla que porte ja bones hores arrossegant m'afecta l'esquena i em costa seguir-li el ritme a Lluís. Un últim esforç i ens plantem en el coll que tampoc es queda curt quant a velocitat de l'aire, aquest punt separa les valls "del Ter" i del "Freser" en el moment del naixement d'ambdós rius (nosaltres veníem per la primera i continuarem per la segona en direcció a "Coma de Vaca" per tancar la circular).

Coll de la Marrana.
Alguna cosa estranya em passa en aquest moment, desapareix el cansament i creix la motivació en veure que encara no és tard i el dia ens permet atacar l'escorredís "Gra de fajol"(2714m) sols es troba uns 200 metres més amunt. Deixem les motxilles i és com si volarem, a tota velocitat anem menjant-se metres i en res de bo ens plantem en el cim del vistós gegant, aquest pic ja se'ns va escapar al febrer quan un poc imprudents i sense els coneixements més bàsics vam provar de fer la seva cara nord sense tindre massa idea de com muntar una pendent gelada. Per contra aquesta volta ens ha costat ben poc, l'hem fet quasi de refilada, la veritat és que tant el Lluís com jo ens sentim plens de joia per trobar-nos ací dalt, els moments d'aplegar al cim són màgics, segueixes avançant i el terra davant teu desapareix per convertir-se en cel, un munt de núvols baixos i altres tantíssimes muntanyes al llunyedar, realment magnífic, no es pot expressar amb paraules, aquest breu moment dóna sentit a tot el viatge i compensa amb escreix tot l'esforç invertit. Em quedaria mil anys, però fa fred i el sol s'apaga, baixem rapidament, recuperem les motxilles i tirem vall avall a pas lleuger.

El cansament és important, però tot el que queda és costera descendent i amb la moral pels núvols. Parlant de núvols: no ha plogut!, les previsions han fallat, i l'oratge ens ha respectat, encara sort.
Vall del Freser, al fons el Balandrau.
Al voltant de les sis apleguem a "Coma de Vaca", altra volta muntem la tenda allunyats del refugi, som estalviadors, en aquest cas la plantem sobre la gespa, pareix mentida com ha disminuït la quantitat de neu durant aquests tres dies, on ara acampem, fa just 72 hores estava nevat i ben nevat.

Sopem uns espaguetis de sobre, ens tirem sobre la gespa i observem les estrelles uns minuts, els que tarda a consumir-se una barreta d'encens. Ens clavem a la tenda i dormim.

Nuvolets, mala senyal.
El quart dia comença diferent, sembla que per fi ha arribat el mal temps, ha caigut una reixuà durant la matinada i podem observar com els núvols baixos s'aproximen a les parts altes de les muntanyes veïnes, nosaltres però decidim afanyar-se i intentar l'ultima espineta que ens queda per llevar-nos de l'anterior viatge, el Balandrau (2584 metres), muntanya molt estètica, que tampoc vam poder fer durant l'anterior visita a aquestes muntanyes quan un vent ventiscós i molt de fred ens van fer retrocedir a apenes 50 metres del cim. En aquesta ocasió les coses van diferent, deixem els trastos a la tenda, avui queda encara menys neu que ahir, continuem a bon pas, anem lleugers i estem descansats però el rellotge juga en contra, el cel es tanca completament i no tardem a endinsar-nos en una boira fina que a poc a poc va densificant-se, la ruta però és clara i podem avançar sense problemes, apleguem al coll, quin plaer poder caminar amb tanta tranquil·litat, ací ens envolàvem en l'altra expedició, cinquanta metres més i apleguem dalt de tot. Quina llàstima!, la boira ens impedeix gaudir de les vistes, fem una foto-cim ràpida i arreem cap avall a grans cames, està començant a xispejar i encara ens queda la tenda per desmuntar i unes horetes de baixada fins a Queralbs.

Cim del Balandrau.
Efectiavent, quan apleguem a la tenda es posa a ploure, ràpidament desmuntem i ens disposem per desfer la pujada del primer dia. Anem baixant i no tardem a pedre de vista el refugi i les faldes del Balandrau. La pluja s'intensifica, l'impermeable que porte no és massa eficaç i comence a notar-me xop, no passa res, la pròxima etapa és el bar. Apareix el bosc i desapareix la neu, a reveure! La baixadeta es fa més llarga amb la pluja. Creuem un pontet i seguim per la senda que acaba desembocant a un camí, que, en uns pocs metres, ens aboca a la carretera de Queralbs. La suavitat de l'asfalt es contraposa a la tortuositat dels camins rocosos i vessants nevades que hem recorregut durant aquests últims dies, l'ultima caminada fins al poble ens serveix per reflexionar, s'acaba l'aventura i tornem a la normalitat, una llàstima no poder quedar-se alguns dies més!

Tornem amb les persones.
Apleguem al poble, busquem un bar desesperadament, sols hi ha un restaurant, el Lluís pregunta si ens farien uns bocadillos, per suposat, pareix quasi un miracle amb les pintes que portem! Abans de devorar però ens demanem dues estrelles i brindem per aquests fantàstics quatre dies. Ens ha eixit tot clavat, l'alegria i el cansanci són patents a parts iguals, la satisfacció és immensa.

Borrosa visió de les cerveces.
Després dels bocates de llom i les cerveses ens dirigim a l'estació del cremallera, esperem mitja horeta fins que passa el tren. El trajecte acaba a Ribes, on agafem un regional fins a Barcelona, curiosament coincidim en el vagó amb uns xavals que coneguérem aquest estiu a Mallorca, en la pròpia cala Varques, es veu que són de la zona, que casualitat xe! Ells baixen a Vic, nosaltres continuem fins a Barcelona. De Barna a Cerdanyola, de Cerdanyola a la dutxa i de la dutxa al kebab, sopem i amb altres dos cerveses tanquem l'expedició. Almenys Lluís, a mi demà encara em toca matinar per agafar l'autobús fins a València i d'allí ràpidament cap a Burjassot on tinc unes pràctiques precioses de genètica esperant-me a les 16 00. Tornem a la rutina!

Ací un enllaç a la ruta, explicada per l'ajuntament de Setcases:

dilluns, 3 de febrer del 2014

Corredor Vermicelle a Cambra d'Ase

Hola a tothom! En aquesta entrada vos contare la esperada visita de PrecarisTeam als Pirineus, més concretament a la zona de la Cerdanya. Després de uns dies intensos de escalada i neu vam decidir anar a la zona Francesa de Cambra d'Ase a provar sort en algún corredor fàcil del circ, ya que les condicions previstes no eren molt bones degut al elevat risc d'allau després de les fortes nevades que portaben dies caient.

Aproximació al circ. Corredor Vermicelle a la dreta.


El corredor seleccionat va ser el Vermicelle, es un dels mítics del circ ya que no presenta cap dificultat tècnica. Fa un total de uns 270m i arriba fins a 55º de pendent en la part superior. D'ample  farà de 2 a 4 metres variant depenent l'epoca del any y condicions.

L'aproximació la vam fer desde el parquing de l'estació d'esquí de Eyne, en menys d'una hora i mitja ja estabem arriban al circ (el ritme va ser bonico).

Sergi a l'arribada al circ

Com portaba ja uns dies nevant la quantitat i calitat de la neu era considerable, tot un disfrute si vas be de cames i si tens la traça oberta com teniem nosaltres :P

A l'entrada del corredor va ser on vam vore que hi havia més perill d'allau, ja que s'estaba començant a formar una placa de vent a la part esquerre de l'embut, lloc on ja ha caigut més d'una allau. Vam poder pasar sense cap problema, menos mal que almenys algo controlem.

Alex començan el corredor
Com havia pasat gent abans que nosaltres nomès haviem d'anar seguint les huelles, semblava una escalereta, de fet no calien ni piolets. Hi havia rastre de que havia baixat gent esquian per el corredor (s'ha de tindre un parell d'ous, pero algún día ho farem!).

Enrique i Sergi disfrutant de les vistes
La roca estaba blanca del vent i del fred que havia fet la nit anterior, ens va ixir un día perfecte, ni fred ni calor i rafegues mínimes de vent.

En menys de mig hora ja haviem fet més de la meitat del corredor, nomès varem tindre un petit inconvenient quan a Niko li se va soltar un dels crampons. A ritme constant seguint huella es feia molt comode.

Niko i Alex ixin per la part final del corredor
 La part final on arriba fins a 55º d'inclinació estaba una mica mès ventada i no hi havia tanta neu (es veia algúna pedra), així i tot es feia molt facíl.

Quan arribes d'alt i veus el sol i les vistes, l'esforç ha valgut la pena.

Vall d'Eyne i el Puigmal
Vam arribar d'alt en no més de 50 minuts, amb el día que feia podiem parar tranquilament a menjar i fer fotos. Les vistes de la Cerdanya són increibles. I veure el Puigmal alla davant tot nevat ens va fer ganes de continuar caminant fins a ell.

Cim del Cambra d'Ase (2750m)
Ara nomès ens quedaba disfrutar de les vistes mentre que ens preparabem per a baixar, uns tragos de té calentet per donar energies i cap a baix. Això si, no podía faltar la foto de rigor a d'alt en el cim (bueno casi d'alt).

Precarios de esquerra a dreta: Sergi, Niko, Alex i Enrique
Desprès de vorem, crec que els vaig convencer per què val la pena iniciar-se en el mòn del esquí de muntanya, fer una muntanya caminant i baixar-la esquiant es la canyaaa!! En 20 min  estaba al coche on els vaig esperar amb una bona birra per celebrar el dia. Els cabrons van baixar enseguida, que mamuts!!

Esperem que no falte molt per la proxima aventura, salut!!

diumenge, 2 de febrer del 2014

Precarietat al Penyal d'Ifach, através de les vies "Valencianos" i "Polvos mágicos"


Gentola del món, en aquesta primera entrada us explicaré la primera activitat oficial del Precaris team que va consistir en l'ascensió al gran Penyal d'Ifach.


De dreta a esquerre: Edgar, Sparling, Lluís i Sergi

Aquesta història va començar un dia d'esta tardor quan un servidor, estava parlant amb mister Sergi d'anar a fer el penyo, i que hi havien rutes interessants sense caxarros. Després d'uns dies mirant-se l'assun va decidir que faríem o la "Valencianos" o al "Polvos mágicos" , al final vam acabar combinant-les, i que aquesta gesta seria al nadal. 
Ja a les vacances de nadal van decidir anar el dia 23. Llavors el dia 22 van pensar que podríem avisar a una altra cordada que segur que li faria il·lusió, llavors vaig tocar a l'Sparling, que òbviament es va apuntar, ara havíem de buscar alguna altra persona per a fer 2 cordades i el que havia de ser una missió fàcil va acabar complicant-se perquè molta gent dia excuses que si tinc que llimar-me els callos, si tinc que depilar-me, si tinc que anar a la perruqueria... tot tonteries però finalment Edgar es va animar.


Al dia següent van partir en puntualitat escaladora cap a Calp, quan vam arribar van esmorcar i van tirar cap a allí. Durant l'aproximació 15 minuts més o menys van trobar un cordada d'alemanys. Una vegada arribem al peu de via, comú per a moltes vies, vam trobar una cordada d'anglesos començant així que es va tocar esperar fins que van acabar el 1er llarg i després ja anaven per una altra via.

 
Ací podem observar a Mr Sergi 


Doncs vam començar la mandanga, el primer llarg, molt fàcil, i després vam triar per fer el segon llarg per la "polvos mágicos" que va liderar Sergi, i que íxia 6b, que un servidor anant de segon va fer un pèndul que va evitar el pas de 6b en un bufit. Després continuem per un llarg comú a les dos vies que anàvem seguint, que es podria definir com un tobogant, perquè està molt llavat. Ahí em vaig perdre un poc i em va costar trobar la reunió, i en la reunió de baix es van acumular 5 persones, els 2 alemanys que es vam trobar en l'aproximació, i els altres 3 precaris.

Vistes al llarg de 6b

Al següent llarg les dos cordades precàries van prendre camins diferents, per una banda la d'un servidor i Sergi va anar per la "Valencianos" i per l'altra banda l'Sparling i Edgar van tirar per la "Polvos mágicos". Els 2 següents llargs, sota la meva opinió, van ser els més bònics de la via, eren IV+ però amb una equipació justa, amb uns quants coordinos, alguns amb un estat millorable, i algun bolts però amb una distància bonica. La distància entre les assegurances és el que li donava més ambient a la via ja que era molt assequible tècnicament.

Sergi en la reunió entre els dos llargs més bonics

L'altra cordada va decidir seguir per la via "polvos mágicos" que era tècnicament un poc més difícil (V+) però que tenia en el primer llarg més distància entre les assegurances. En la imatge és el diedre que és veu a la dreta.

Josep en una reunió


Al coronar aquestos dos llargs, arribes a una aresta on descobrixes l'altra banda del penyo i Calp, tristament també descobreixes totes les casetes que inunden i contaminen els pobles de la costa. 
Sergi a l'aresta

Després, Sergi va encarar el següent llarg que consistia en un tram d'aresta , 5 m, sense ninguna dificultat i després una placa a cara Nord, crec, amb una roca que relliscava molt i unes assegurances bastant precàries. Però quan va arribar a la cara nord havia de buscar un coordino que li marcarà el camí i no el veia i es va ficar un poc nerviós i llavors va decidir tornar a la reunió i jo vaig provar el llarg, i per sort vaig vore el coordino, que no inspirava molta confiança i dalt un clau que es veia més segur, i vaig tirar cap a munt per una plaqueta d'uns 8 metres que íxia un IV+, amb més pena que glòria, i una patinada que em va fer passar por vaig arribar a la última reunió la vaig fer i Sergi va muntar com una màquina. 


Per a finalitzar la via ens quedava un llarg d'un 60 m de III, que vam fer encordats per fer un poc de postureo i una dolça caminada fins al cim, on barallant-se en els gats i les gavines vàrem poder dinar un entrepà de Tonyina/sardines, tomata i magnesi.
Foto cim (no oficial)

Foto cim oficial amb la bandera de precaris

A continuació varem baixar per la ruta normal, que rellisca mil dimonis, fins al cotxe i vam anar a buscar un bar, cosa imprescindible en la vida precària per a celebrar la nostra gesta amb una cervesa, 0.5 L of corse, unes creïlles fregides i una hamburguesa.

Postureo fotogràfic

Aaa i important: també tenim una piada en forma de vídeo gràcies a Edgar!


Aquí us deixe les ressenyes que van fer servir (extret de enlavertical.com)



Ressenya Polvos mágicos


Ressenya valencianos

Lluís